Natàlia.

Quaranta-set abrils de qui és sempre primavera.
Perquè si la primavera té algun so, és el seu riure.
Perquè si la primavera té verd, és el dels seus ulls.
I perquè si la primavera s’ha de guardar dins algú,
aquest algú és ella....

Però la Primavera
mai podrà estimar tant com ella
-perquè d’altres coses no,
però d’estimar,
millor que ningú-.

Des de fa quatre anys li falta una cosa
-la més important potser-
un buit que ningú pot, ni podrà omplir mai
-però ella no ho sap,
que és un tresor amagat sota la pell de la humanitat-.
Que estem condemnats a recordar sempre el que ha marxat
i poques vegades,
pensem en el que hi ha.
I el que queda és el que compta,
perquè el que hi ha és més que suficient.

Hi ha quaranta-set abrils formant part dels meus vint novembres.
Vint novembres que han portat la tardor en la seva primavera eterna.

Les dues estacions més inestables,
-potser per això ens enfadem tant-
Perquè una és la mort i l’altre la resurrecció de la vida
-perquè som el contrari i en el fons,
som el mateix-.

Perquè ella és aquella que té el cor tan gran
que no li cap dins el pit.
-i pobra, es pensa que els altres no ho veiem-
que porta l’alegria sempre per fora
i la tristesa per dins.
Que el seu color preferit és el groc i li és igual que porti mala sort.
Ella no en sap de males sorts,
perquè la millor sort en aquest món és ella
–encara que no ho sàpiga-.

I l’afortunada sóc jo,
perquè la millor sort és la meva
tenir-la com a mare.

Felicitats mama, t’estimo.

Comentarios